dilluns, 18 de març del 2024

dimecres, 6 de març del 2024




 


Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.
Sí, hi ha molt de text, ací el teniu per si voleu llegir-lo més còmodament:
 
El Pregó dels nostres pèls
 
Els perruquers de la ciutat
i perruqueres de Castelló
tenim hui la satisfacció
de fer saber al veïnat:
 
Que ja el dia és arribat
de soltar la cabellera,
i qui tinga la calba plena
de llustre pur i verdader,
que la mostre al poble sencer
sense vergonya i sense pena.
 
I com fa segles que tenim
la saviesa i l'honor
d'afaitar-nos la coentor
per les séquies i els camins,
ara serem pixavins
i ens pentinarem orgullosament
els pocs o molts pèls que tinguem.
 
Perquè els monyos castelloners
són dignes entre els primers
dels més elegants europeus.
 
Anar de romeria a la perruqueria
no és, tan sols, anar a la barberia,
és deure que manifesta
un bigot de genealogia.
 
Perquè... Quin fill oblidaria
els bigots paternals... i maternals?
Fadrins i casades, fadrines i casats,
bevem de la marraixa
que mig plena o mig buida rega
el pèl que naix on brolla la festa.
 
I com cuidem les nostres canes,
blanques i negres o tintades en un toll,
no vindran polls ni pastarem empastres,
cantarem un gol del Castelló.
 
I donem ja la benvinguda, festejades
per raons d'alegria i de cor,
a les cançons que fan comboi
i donen color a l'alegria descolorida.
I si patim un bac, tenim locions anticaiguda,
i si ens pica el desfici...
...ens pentinarem els somnis amb una dolçaina, un tabalet i un crit:
Magdalena Vítol!
 
(I que Bernat Artola ens perdone per pentinar així el seu Pregó original)






dimarts, 27 de febrer del 2024




 


MÉS QUE UN CAMÍ ÉS UN SOMRIURE

Plou en el camí la Plana. No diré allò de “plou poc, però per a lo poc que
 plou, plou prou”, no seria exacte, la pluja és tan suau que no demana
 paraigua ni anorac, és amable i acompanya sense pressa el meu caminar.
 Vinc de la platja, és de nit i no hi ha ningú més caminant, 
ni conduint cotxes ni bicicletes ni patinets.

Però sí que hi ha molts altres éssers vius. No puc veure’ls tots, 
només uns pocs: arbres, tarongers la majoria, gats que busquen menjar 
o un bon amagatall... I també puc veure ara un gall vell que ja està despert
 i dubta, callat, si és hora de despertar al veïnat. L’entrada al camí de
 la Donacioneta ha quedat enrere, ja quasi puc veure, retallada en la
 penombra humida, la silueta de Lledó, diuen que és basílica, però a mi
 m’agrada pensar que ella és una ermita. Sí, una ermita humil com la gent
 treballadora, honesta i senzilla que encara queda en Castelló. Prompte
 arribaré al meu barri, allà dormiré i somiaré quan la ciutat comence el 
seu ritme rutinari i sorollós, ja estic jubilat i això em dona dret a tindre
 l’horari que em done la gana. De fet, ja ningú espera que jo faça res, 
de vegades pense que la ciutat només vol que em quede quiet per sempre.

Però no, no accepte el paper de vell cansat i malfeiner. Per això m’agrada,
 de tant en tant, moure les cames i caminar així com ho faig esta nit, i
 endinsar-me despullat en la mar, i quan els ossos s’han queixat per la
 fredor, he eixit i m’he tapat amb la meua tovalla blanca. I he tornat a fer
 camí. M’agrada caminar, sempre m’ha agradat, ja m’agradava quan la
 ciutat era molt més menuda que ara i no hi havia esta maleïda
 contaminació... En fi, no vull posar-me de mal humor, celebrem que 
esta nit puc caminar descalç, només vestit amb la tovalla que em tapa 
el cul, el pardal i els ous. Moltes nits ho he fet amb la tovalla al coll 
i les vergonyes a l’aire somrient desvergonyides, però hui les carícies 
de la pluja en la meua pell em fan sentir timidesa. Serà que, després de
 tot, soc un home antic: em costa anar per la vida provocant al personal.

En tot cas, no soc un beat ni se m’encén la devoció quan veig de prop, 
com ara, les campanes de Lledó. Només beuré en la font que hi ha a la 
vora del Caminàs, açò sí que és aigua beneïda. Antigament, la gent que
 venia del sud o del nord parava ací per a descansar, beure i fer un mosset, 
i després continuaven camí. Jo no aniré ni cap al nord ni cap al sud, 
només tinc esme per a tirar cap a l’oest i entrar en el camí Lledó.

El meu costum és passejar pel camí Lledó amb dos amics, la gent 
moderna diu que són mascotes, o animals de companyia. Jo dic que són 
els meus amics. No són tan vells com jo, però no estan ja per a fer
 caminades llargues, de seguida van amb la llengua fora, em miren amb
 cara llastimosa i no volen fer un pas més. Com aquell matí... Però, què 
és allò? Llums que parpellegen, és la policia... Un accident? Espere que no,
 estan més o menys on he deixat descansant els meus dos amics. Ai... 
No tinc el cor per a sobresalts... Però hauré de caminar 
més de pressa, a veure què...

Ah, ara ho entenc! Cap problema: algú ha avisat a la policia de la meua
 absència. Com és, la ciutat, mira que la conec, però encara em sorprén 
el seu conservadorisme, no pot entendre que la gent com jo necessita
 trencar el guió preestablert, escapar de les tradicions, ni que siga 
un poquet... No entenen que Perot no estiga en el seu lloc.

―Ja estic ací! ―cride jo, alçant els braços i apropant-me―. No m’ha furtat ningú!

I abans de col·locar-me darrere dels meus dos amics els bous, els passe la
 mà pel llom i faig una última mirada a la nit que s’acaba. Ha parat de
 ploure i la primera claror de la matinada fa cantar al gall dubitatiu 
del camí la Plana, tots els galls de la marjaleria s’animen i ja són la 
societat coral més natural del món. És un bon moment per a 
acatxar l’esquena quedar-me immòbil.

Algun dia, o alguna nit, contaré què va passar aquell matí, quan vam 
trobar la figureta menuda i mil·lenària. Diuen que des d’aquell moment 
som importants, els bous, jo i també la figureta, som història immortal 
i som patrimoni llegendari, però qui diu això no sap res de res. No sap 
que qualsevol criatura que viu en la nostra benvolguda ciutat és important,
 és història viva. Sí, als meus amics i a mi ens van fer de pedra per a
 perdurar en el temps, però la nostra essència no viu en esta escultura. 
Ni tampoc viu en la basílica de pedra la dona que va inspirar 
la figureta més famosa de la ciutat.

Quan no hi haja policia prop, contaré els meus secrets. Ara només faré 
el que faig sempre, fugiré de la pedra convertit en gota d’aigua minúscula,
 també ho faran els bous i la dona antiga de Lledó. I les quatre gotetes
 anirem al barri on nosaltres descansem en pau: anirem a l’altre barri, 
és clar. No està lluny d’ací, però no diré quin camí has d’agafar si vols
 trobar-te algun dia, o alguna nit, amb nosaltres. Només diré que 
més que un camí és un somriure. El somriure més sincer, 
més bonico i més lliure de la terra on vius.



(Amb este relat he guanyat el concurs de narrativa breu 
"Historias de la Plana", organitzat per Beca Talento Ciutat de Castelló)




dimarts, 20 de febrer del 2024





 


"La societat està col·lapsant i les persones estan reconeixent que la raó 
per la qual se senten mentalment malaltes és perquè estan vivint dins 
un sistema no dissenyat per a que siga apte per l'esperit humà."

Jim Carrey







dimarts, 13 de febrer del 2024

 







Un viñeta que ya publiqué aquí en este planeta hace 5 años.